Esclerosi múltiple, por i vida interior: una mirada des de l’experiència

“El cos expressa com estem vivint la vida. I sempre hi ha espai per influir en aquesta vivència des de dins.”

Durant anys, aquesta frase va formar part de la meva comprensió teòrica. Avui és també la meva experiència. Durant 16 anys he viscut un procés profund amb esclerosi múltiple que ha transformat completament la meva manera d’entendre la malaltia, el cos i la recuperació. Avui ho comparteixo des d’un lloc clar: no com una promesa universal, sinó com una experiència real, viscuda en primera persona, que pot obrir una porta allà on potser ara algú no veu una sortida.

Comprenent l’esclerosi múltiple

L’esclerosi múltiple és una malaltia complexa, amb una base biològica real. El sistema immunitari afecta el sistema nerviós i pot generar símptomes com fatiga, alteracions en la mobilitat, pèrdua d’equilibri o fins i tot paràlisi. La medicina actual compleix un paper important: frena brots, acompanya el procés i aporta estabilitat en moments clau.

Però des de la meva experiència —i també des del que observo acompanyant altres persones— la medicina, per si sola, no transforma l’origen profund del procés. Actua com a suport, com a ajuda, com una mena de crossa necessària en molts moments. Però el canvi real, profund i sostingut es produeix quan una persona comença a mirar-se per dins i a relacionar-se amb el que viu.

La meva experiència personal

En el meu cas, hi va haver un moment en què la malaltia va avançar fins a limitar profundament la meva mobilitat. Vaig arribar a necessitar cadira de rodes i vaig conviure amb diagnòstics que marcaven límits clars sobre el que podria o no recuperar. Tanmateix, el meu procés no va seguir el pronòstic que m’havien donat. I aquí vull puntualitzar una cosa: no ho vaig viure com una qüestió de sort, sinó com el resultat d’una decisió conscient de buscar i recórrer un camí de sanació diferent.

La por profunda i el seu reflex en el cos

El punt d’inflexió va ser quan vaig començar a mirar una cosa que fins aleshores no s’estava tenint en compte: la por. No era una por puntual ni fàcil d’identificar. Era una por profunda, sostinguda, moltes vegades inconscient, una manera d’estar en la vida, una por existencial que influïa directament en el meu cos i en els meus símptomes.

Aquí és on es fa evident la coherència entre ment i cos: la por profunda sostinguda pot generar un estat de bloqueig intern que es reflecteix en el cos. En el meu cas, aquesta por tenia expressió física: limitacions en la mobilitat, sensació de paràlisi, debilitat. No com a causa única ni directa, sinó com un reflex coherent d’un estat intern en alerta constant.

La hipnoteràpia i el treball amb l’inconscient

Quan vaig començar a treballar amb aquesta por, no lluitant-hi en contra sinó entrant-hi, comprenent-la i transformant la relació amb aquest estat intern, el cos va començar a respondre. Poc a poc, de manera no lineal, però real. Avui, després de més de 15 anys, no he tornat a tenir brots, he recuperat la mobilitat, no utilitzo cadira de rodes ni bastó, i he recuperat funcions que en el seu moment em van dir que no tornarien.

Gran part d’aquesta por no estava a la ment conscient. No es resolia pensant diferent; estava en capes profundes, en el sistema nerviós, en patrons automàtics. Aquí és on el treball amb l’inconscient, mitjançant hipnoteràpia, cobra sentit: permet fer conscient allò inconscient, suavitzar la intensitat de la por i transformar la manera com el cos la sosté.

Vull dir una cosa important: això no va de culpa. Ningú tria emmalaltir. Ningú “provoca” una malaltia per tenir por. Ningú s’ha de justificar per sentir por, i encara menys per com aquesta por es pot arribar a expressar en el cos.

Mirada integrativa: medicina i treball intern

Però sí que crec —i ho dic amb claredat— que si una persona vol realment obrir un procés de millora profunda, el treball intern no és opcional. Es pot conviure amb la malaltia únicament des de la medicina, però no s’avança igual, perquè allò que sosté molts processos no és només al cos físic.

Per això, avui entenc l’esclerosi múltiple des d’una mirada integrativa: la medicina és necessària i pot acompanyar, però el treball real, el que transforma, es produeix quan una persona s’implica en el seu món intern i comença a relacionar-se d’una altra manera amb el que viu.

No és un camí ràpid ni fàcil, però és profundament transformador i, sobretot, obre una possibilitat que moltes vegades no es planteja: que dins del que estem vivint, també hi ha marge de canvi.

I aquí és on l’acció conscient amb l’inconscient es converteix en una eina poderosa. La hipnoteràpia i altres treballs que accedeixen a les capes més profundes de la ment permeten reconèixer i suavitzar les pors inconscients que sostenen els símptomes, alliberant el cos de tensions acumulades i obrint noves possibilitats de cura des de dins. No es tracta de renunciar a la medicina, sinó d’afegir una altra dimensió que actua des de l’arrel de la por.

Acceptació i transformació

S

é que rebre un diagnòstic d’una malaltia seriosa pot ser devastador. El dolor, la por i la incertesa són reals, i han de ser transitats amb sinceritat, sense pressa i sense forçar-se.

El camí cap endavant passa necessàriament per l’acceptació. Quan un diagnòstic seriós entra a les nostres vides, tot canvia, i hi ha un dol que s’ha de viure. Però acceptar no vol dir resignar-se.

Amb el temps, fins i tot dins de la malaltia, el procés pot tenir un valor profund. Pot ser una oportunitat per conèixer-se, per connectar amb el que realment importa i per viure amb més consciència. Però que això passi depèn de nosaltres, de la decisió d’implicar-nos en el nostre món intern i de permetre’ns mirar més enllà de la por quan estiguem preparats.

Tot i que els metges puguin donar un pronòstic que sembli escrit en pedra, aquest determinisme no ha de ser necessàriament cert. El camí que segueix una malaltia pot ser diferent del que la ciència prediu, fins i tot pot valer la pena i ajudar-nos a transformar-nos de maneres que potser mai hauríem imaginat.

I això no és un missatge d’optimisme forçat ni una promesa de resultats, sinó unes paraules escrites des d’un cor que ho ha viscut.

Bio de l’autora

Aquest article ha estat escrit per Anna Quadrada, hipnoterapeuta certificada i fundadora d’Intuir.cat. Acompanya persones en processos de transformació personal i connexió amb l’inconscient, combinant la ciència de la hipnosi amb una mirada profunda i humana. Més informació a www.intuir.cat/sobre-mi.